EL MÓN GROC Injecció vital d’optimisme

A les classes de Filosofia em parlaven de Sòcrates, Plató, Aristòtil, Epicur i companyia. Tots ells feien una reflexió sobre el sentit de la vida i sobre quin era el paper que l’home hi desenvolupava. Albert Espinosa no és menys filòsof que els clàssics. El seu llibre El món groc construeix, potser inconscientment, una filosofia que pot aplicar-se a la vida quotidiana. La primera edició del llibre, amb 25.000 exemplars venuts, es va esgotar en poques setmanes. Rosa dels Vents va editar la primera versió del best seller en català, amb una traducció d’Anna Jolis Olivé que presenta algunes incongruències. L’editorial DeBolsillo n’ha publicat una nova edició, disponible tant en català com en castellà, en format més manejable. Espinosa, debutant en la faceta d’escriptor, és guionista de totes les pel•lícules que ha dirigit. Té un estil hipernaturalista amb grans dosis d’humor, ideals per tractar temes com el càncer i les discapacitats, presents sempre en les seves creacions.

Inclassificable, s’ha fet un lloc en el panorama cinematogràfic actual amb pel•lícules com Planta 4ª, Mi vida en 65 minutos, Va a ser que nadie es perfecto i No me pidas que te bese, porque te besaré.
Cal tenir en compte l’origen de tot això. Espinosa ha superat quatre càncers i duu una cama ortopèdica. El món groc no és un llibre d’autoajuda, sinó un relat d’experiències personals i “lliçons del càncer aplicades a la vida”. El llibre presenta dues parts: d’una banda, inclou 23 descobriments o consells genèrics per viure, que provenen de la seva experiència personal amb el càncer; de l’altra, ens presenta “el món groc”, un món especial i diferent, amb la finalitat de poder identificar els nostres “grocs”. Aquests no són ni amics ni amants, simplement són persones especials que condicionen la teva vida d’una manera increïble. No cal que els vegem sovint, poden ser aquelles persones que veiem a un avió o a l’estació de tren i amb qui només parlem uns minuts. Qui entri al món groc sentirà quelcom especial quan acabi la conversa i, de vegades, recordarà aquella trobada.

Els grocs no entenen de sexe ni d’edat. L’estil del llibre, intens en idees però senzill en les construccions, fa que es dirigeixi a tots els públics sense buscar-ne cap d’especial. Molts lectors d’El món groc faran de la filosofia del llibre el seu modus vivendi. Si ets d’aquelles persones a qui els agrada anar més enllà de les coses raonables, t’enamoraràs de la prosa d’Espinosa.
És un llibre sobre la vida narrat a través de la mort, un al•legat a les persones optimistes per tal que segueixin endavant. La gran frase del llibre és: “Si creus en els somnis, es crearan”. En la versió castellana es juga amb la relació entre creer i crear; només una lletra les fa diferents, però posar-les dins el mateix sac fa possible realitzar tot allò que ens proposem. Cal creure per poder crear; sense aquesta convicció no aconseguirem res.
El món groc és un món càlid on les converses poden durar una nit sencera, on els desconeguts es poden convertir en els teus millors aliats, on les carícies poden ser el millor llenguatge, on el contacte físic perd tota connotació sexual, on la mort forma part de la nostra vida com una cosa més, on no importa el com sinó el ser.

"En compondre, el fonamental és l’inconscient"

Montserrat Pratdesaba neix a Sant Quirze de Besora l’any 1963. S' inicia en els seus estudis de piano i solfeig als sis anys. Als dotze aprèn a tocar la guitarra de manera autodidacta. Als catorze queda finalista d’un concurs de música catalana i concedeix el primer concert, al seu poble natal.

Amb divuit anys es trasllada a Barcelona per estudiar a la Universitat Politècnica. Compagina els estudis universitaris amb els d’educació de la veu al Conservatori Superior de Música.

En acabar la carrera d’enginyeria tècnica en telecomunicacions comença a treballar com a tècnic d’explotació a la televisió autonòmica. Amb el seu primer sou es compra un baix elèctric i s’apunta al Taller de Músics.

L’any 1988 comença a cantar a La Cova del Drac de Barcelona, on rep el sobrenom de Big Mama per part dels seus amics i del públic de l’emblemàtic local barceloní. L’any 1992, després de sis anys treballant a TV3, abandona la feina per dedicar-se exclusivament a la música.

Des de llavors, Big Mama ha participat en nombrosos festivals de jazz i blues d’arreu.

Parlem amb ella per conèixer més a fons el món del jazz i per descobrir la importància d’aquest estil musical a Catalunya.


1. D’on ve la teva passió pel jazz?
Per a mi, el jazz és un estil musical que permet tenir una certa llibertat artística. Jo volia expressar els meus sentiments, enfrontar-me a la vida amb la meva música i, a la vegada, transmetre sensacions a la gent d’una manera amena.

2. En què penses quan compons i actues?
En compondre, el que realment té valor és el que sents, no el pensament. L’inconscient esdevé fonamental. Les sensacions que m’envolten es transformen en cançó. Després, quan pujo a un escenari a cantar, ho faig com si fos l’última vegada que actuo en públic.

3. Creus que les dones del jazz han patit discriminació?
Sí, crec que ha estat així en l’àmbit musical en general. Les poques dones que han triomfat ha estat perquè han lluitat molt per a guanyar-se la vida. Al jazz, les dones no han destacat com a instrumentistes, només com a cantants. Actualment, se segueix reconeixent més els homes, però crec que és perquè són més nombrosos que les dones.

4. I de discriminació racial, n’hi ha hagut?
I tant! Si a més de ser dona, també eres negra, se’t tractava de manera totalment inhumana i cruel.

5. Parla’ns de les teves influències.
Potser Billie Holliday és la que més m’ha marcat. Molta gent ha intentat imitar-la d’alguna manera. Bessie Smith també m’ha influït, però més en el blues. Són dues dones que van patir molt.

6. Remarques la vida dura de moltes d’aquestes grans cantants.
Sí, perquè realment moltes d’elles han patit força. Aquestes dones del jazz i del blues tenen alguns trets comuns, com ara les desgràcies que han viscut i el caràcter fort i valent que han hagut de desenvolupar.

7. Com valores l’estat del jazz a Catalunya?
Penso que ha arrelat força bé, sobretot si ho comparem amb la resta de l’Estat. Actualment hi ha diversos festivals i escoles on ensenyen jazz. Tot i això, sempre podria fer-se’n més ressò…

8. Què opines dels músics de jazz del nostre país?
N’hi ha força, i molt bons. Ignasi Terraza, la Vella Dixieland, Carme Cuesta, Laia Porte, Joan Munné, David Xirgo, la Locomotora Negra… Aquests són només alguns dels que tenim aquí, però considero que no són prou reconeguts fora del món del jazz.

Els Beckham reuneixen més de 34 milions d'euros per fer de models en roba interior

Primer David, després Victoria: ara tots dos han posat junts per a la nova col•lecció d'Emporio Armani.

Després de seguir els passos del seu marit i posar en roba interior per a Armani un any i poc després que ell, Victoria Beckham ha convençut David que torni a fotografiar-se per al dissenyador italià... només que, aquest cop, al costat d'ella.

L’anunci va aparèixer dimarts en un dels carrers principals de Milà. Un dels principals equips de la ciutat, el Milan, ha fitxat Beckham en qualitat de cedit per tres mesos.

Segons informa el Daily Telegraph, la fotografia és part d'una campanya milionària que en total ha sumat a la fortuna dels Beckham ni més ni menys que 34 milions d'euros. El contracte que va firmar David el 2007 superava els 21 milions, mentre que el de Victoria, a final de l'any passat, fregava els 12 i mig.

La fotografia és en blanc i negre i molt semblant a una de les que es van mostrar la setmana passada de Victoria Beckham. Hi apareix David estirat de bocaterrosa sobre un llit i vestit tan sols amb uns calçotets curts i blancs. La seva dona, asseguda al terra, al costat del llit porta un sostenidor de punta i punts blancs.

“Vaig escollir Victoria Beckham perquè és una dona intrigant i amb tant d’estil, que la roba interior li queda molt provocativa i seductora. Volia treballar amb algú que transmetés un efecte real, i estic segur que la seva presència generarà una gran excitació entre el públic”. Amb aquestes paraules, Giorgio Armani justificava, a final de l'any passat, el fitxatge de l'ex Posh Spice per a la seva campanya.

Anunci del Col·legi de Psiquiatres de Barcelona

(Dues amigues es troben a la sala d’espera de la consulta d’un psiquiatre. Fa temps que no es veuen i comencen a xerrar. Totes dues tenen coses a amagar, però el seu subconscient les traeix cada vegada que diuen una mentida.)

Rosa: (tímidament) Hola Laura. Què hi fas, tu, per aquí?

Laura: Ah, mira, he vingut a preguntar les tarifes de preus per a una amiga. Sí, pobra, està desesperada perquè l’han fet fora de la feina.

Rosa: I no has vingut amb ella?

Laura: (es nota que s’ho inventa) Mmmm, no, és que està malalta. Sí, té migranyes.

Subconscient: Com carai li dic jo ara que vinc a visitar-me... Pensaria que estic boja! Però segur que s’ha cregut la història d’aquesta amiga...

Rosa: Doncs jo vinc a visitar-me. Però no et pensis que m’he tornat boja ni res d’això, eh! Només és perquè no puc dormir...

Subconscient: No puc dormir? Ai senyor, però què estic dient... si dormo com un tronc! Però a veure qui li explica a aquesta tafanera que el meu marit m’està enganyat...

Laura: Doncs mira que si no descanses a les nits, el dia es fa més llarg i pesat. Com estan els teus fills? Fa temps que no els veig.

Rosa: Bé, són de colònies amb l’esplai.

Subconscient: Sort que han marxat uns dies. Des que la Mireia ens va veure discutir que s’imagina alguna cosa! I és clar, evidentment no parava de fer preguntes. Ja no sabia què inventar-me.

Rosa: (animada) I vosaltres què, no us hi animeu? Si ja fa cinc anys que us vàreu casar, no? Ja va sent hora d’augmentar la família, Laura! Això dels fills porta molta feina, però és una experiència inoblidable!

Laura: (irònica) Sí, això ens estem plantejant últimament...

Subconscient: Però si estem a punt de divorciar-nos! (enfadada) L’Oriol ja pot anar estudiant com tenir-los amb la seva amant, perquè la nostra història ha acabat!

Veu en off: Els teus problemes són més comuns del que creus. El Col•legi de Psiquiatres de Barcelona posa a la teva disposició una vintena de professionals que t’ajudaran a resoldre els teus conflictes interiors. Obrim de dilluns a dissabte. La primera visita és gratuïta.

Els britànics escullen el millor anunci de la història del cinema

S’ha escollit l’anunci de la marca francesa de roba interior Agent Provocateur com a millor anunci de la història del cinema. A l’espot hi apareix la cantant australiana Kylie Minogue semi-despullada. Després de treure’s la bata que porta i afirmar que la seva llenceria és “la més eròtica del món”, puja al damunt d’un brau mecànic de vellut vermell. Llavors comença a realitzar moviments sensuals i a dirigir mirades suggerents al públic. En baixar del brau, Minogue insta els homes a aixecar-se per a ser comptats.
L’elecció d’aquest anunci com el millor de la història del cinema ha estat a través d’una enquesta entre britànics. L’empresa Digital Media Cinema (DMC), encarregada de la distribució de publicitat als cinemes, ha promogut i realitzat aquesta enquesta. Els votants podien escollir entre deu anuncis triats per un grup d’experts vinculats a DMC.
L’anunci guanyador va ser creat específicament per a ser emès als cinemes i rodat l’any 2001 pel director Steve Reeves. A molts països va ser censurat pel seu alt contingut eròtic, i només va aparèixer als cinemes del Regne Unit. Mai no es va difondre per televisió i tothom qui volgués veure’l ho havia de fer per Internet.
Aquest espot és un exemple de campanya viral. En aquest cas, els autors de l’espot eren conscients que les imatges causarien polèmica i farien que es parlés de la marca. La censura al cinema i a la televisió va provocar una gran curiositat entre el públic, i un boom de l’anunci a Internet. Es calcula que uns 360 milions de persones van veure’l.
Al rànquing també hi apareixen altres anuncis com el de “la pausa de les 11.30”, de Coca Cola Light, o el recent espot de Sony Bravia, on surt la ciutat de San Francisco plena de pilotes de goma.

Aquí podeu veure alguns dels anuncis de Dove on hi aparèixen des de nenes de tot el món fins a àvies de tots els colors. La veritat és que valen la pena...

Bellesa passatgera i relativa

Enguany celebrem el cinquantè aniversari de la Barbie. Des del seu naixement el referent de bellesa de la nostra societat ha estat personificat en aquesta nina rossa, d'ulls blaus i cos prim, amb unes mides establertes com a “perfectes”. Els anuncis que promouen aquesta perfecció han estat sempre seriosos i formals. Mancats d'originalitat, solen ser protagonitzats per actrius de Hollywood similars a aquestes nines. I no només això, sinó que la gran majoria de vegades estan enfocats a la bellesa femenina, i no pas a la masculina. Però el pitjor, i més trist, és que han marginat el prototip de les dones reals, aquelles a qui et creues pel carrer i malgrat que no segueixen els paràmetres establerts, penses: “Carai, que guapa!”

Amb un intent de trencar amb tot aquest bucle, aparentment sense fi, els anuncis dels productes Dove els protagonitzen dones de diferents races, edats i constitucions corporals. Aquesta marca ha donat el primer pas per aconseguir que la imatge de la dona s'apropi més a la dona real. I no només això, sinó que tracta l'anunci amb una naturalitat i una vitalitat que mai no s'havia emprat abans en cap altre espot publicitari de productes de bellesa.

Molts cops és inevitable veure com aquests anuncis arrenquen somriures a algunes persones cada cop que els veuen. No obstant això, som conscients que no deixa de ser una estratègia comercial molt ben buscada: simpatitzen amb el gruix social femení, qui realment utilitza els productes, i no les nines de porcellana. Malgrat tot, els anuncis de Dove fomenten l'autoestima i la integració de la dona a la societat, mostrant uns models més propers a la diversitat real mai abans usats en un anunci que promou la bellesa. Però diguem que hi ha un equilibri entre realitat i estereotips: no podem fer cas omís que les dones que hi apareixen són molt maques, encara que fora del límits que fins ara s'usaven per decidir si una dona era guapa o no.

Aquests anuncis estan bé. Com ja he dit, moltes dones s’hi senten identificades i se senten millor amb el seu cos. El tractament que en fan també és bo, i els han sabut donar una certa gràcia que, almenys a mi, em provoca simpatia en veure'l. Així doncs, realment em sorprèn que hagin trigat tant a adonar-se que anuncis com aquest tenen una bona repercussió sobre la societat, i que, per tant, són una bona estratègia comercial. Ha començat la campanya per poder vèncer la pressió excessiva de la bellesa, i la desidealització d'aquella nina rossa, d'ulls blaus i cos prim.