"En compondre, el fonamental és l’inconscient"

Montserrat Pratdesaba neix a Sant Quirze de Besora l’any 1963. S' inicia en els seus estudis de piano i solfeig als sis anys. Als dotze aprèn a tocar la guitarra de manera autodidacta. Als catorze queda finalista d’un concurs de música catalana i concedeix el primer concert, al seu poble natal.

Amb divuit anys es trasllada a Barcelona per estudiar a la Universitat Politècnica. Compagina els estudis universitaris amb els d’educació de la veu al Conservatori Superior de Música.

En acabar la carrera d’enginyeria tècnica en telecomunicacions comença a treballar com a tècnic d’explotació a la televisió autonòmica. Amb el seu primer sou es compra un baix elèctric i s’apunta al Taller de Músics.

L’any 1988 comença a cantar a La Cova del Drac de Barcelona, on rep el sobrenom de Big Mama per part dels seus amics i del públic de l’emblemàtic local barceloní. L’any 1992, després de sis anys treballant a TV3, abandona la feina per dedicar-se exclusivament a la música.

Des de llavors, Big Mama ha participat en nombrosos festivals de jazz i blues d’arreu.

Parlem amb ella per conèixer més a fons el món del jazz i per descobrir la importància d’aquest estil musical a Catalunya.


1. D’on ve la teva passió pel jazz?
Per a mi, el jazz és un estil musical que permet tenir una certa llibertat artística. Jo volia expressar els meus sentiments, enfrontar-me a la vida amb la meva música i, a la vegada, transmetre sensacions a la gent d’una manera amena.

2. En què penses quan compons i actues?
En compondre, el que realment té valor és el que sents, no el pensament. L’inconscient esdevé fonamental. Les sensacions que m’envolten es transformen en cançó. Després, quan pujo a un escenari a cantar, ho faig com si fos l’última vegada que actuo en públic.

3. Creus que les dones del jazz han patit discriminació?
Sí, crec que ha estat així en l’àmbit musical en general. Les poques dones que han triomfat ha estat perquè han lluitat molt per a guanyar-se la vida. Al jazz, les dones no han destacat com a instrumentistes, només com a cantants. Actualment, se segueix reconeixent més els homes, però crec que és perquè són més nombrosos que les dones.

4. I de discriminació racial, n’hi ha hagut?
I tant! Si a més de ser dona, també eres negra, se’t tractava de manera totalment inhumana i cruel.

5. Parla’ns de les teves influències.
Potser Billie Holliday és la que més m’ha marcat. Molta gent ha intentat imitar-la d’alguna manera. Bessie Smith també m’ha influït, però més en el blues. Són dues dones que van patir molt.

6. Remarques la vida dura de moltes d’aquestes grans cantants.
Sí, perquè realment moltes d’elles han patit força. Aquestes dones del jazz i del blues tenen alguns trets comuns, com ara les desgràcies que han viscut i el caràcter fort i valent que han hagut de desenvolupar.

7. Com valores l’estat del jazz a Catalunya?
Penso que ha arrelat força bé, sobretot si ho comparem amb la resta de l’Estat. Actualment hi ha diversos festivals i escoles on ensenyen jazz. Tot i això, sempre podria fer-se’n més ressò…

8. Què opines dels músics de jazz del nostre país?
N’hi ha força, i molt bons. Ignasi Terraza, la Vella Dixieland, Carme Cuesta, Laia Porte, Joan Munné, David Xirgo, la Locomotora Negra… Aquests són només alguns dels que tenim aquí, però considero que no són prou reconeguts fora del món del jazz.