dilluns, 11 de maig del 2009

EL MÓN GROC Injecció vital d’optimisme


A les classes de Filosofia em parlaven de Sòcrates, Plató, Aristòtil, Epicur i companyia. Tots ells feien una reflexió sobre el sentit de la vida i sobre quin era el paper que l’home hi desenvolupava. Albert Espinosa no és menys filòsof que els clàssics. El seu llibre El món groc construeix, potser inconscientment, una filosofia que pot aplicar-se a la vida quotidiana. La primera edició del llibre, amb 25.000 exemplars venuts, es va esgotar en poques setmanes. Rosa dels Vents va editar la primera versió del best seller en català, amb una traducció d’Anna Jolis Olivé que presenta algunes incongruències. L’editorial DeBolsillo n’ha publicat una nova edició, disponible tant en català com en castellà, en format més manejable. Espinosa, debutant en la faceta d’escriptor, és guionista de totes les pel•lícules que ha dirigit. Té un estil hipernaturalista amb grans dosis d’humor, ideals per tractar temes com el càncer i les discapacitats, presents sempre en les seves creacions.

Inclassificable, s’ha fet un lloc en el panorama cinematogràfic actual amb pel•lícules com Planta 4ª, Mi vida en 65 minutos, Va a ser que nadie es perfecto i No me pidas que te bese, porque te besaré.
Cal tenir en compte l’origen de tot això. Espinosa ha superat quatre càncers i duu una cama ortopèdica. El món groc no és un llibre d’autoajuda, sinó un relat d’experiències personals i “lliçons del càncer aplicades a la vida”. El llibre presenta dues parts: d’una banda, inclou 23 descobriments o consells genèrics per viure, que provenen de la seva experiència personal amb el càncer; de l’altra, ens presenta “el món groc”, un món especial i diferent, amb la finalitat de poder identificar els nostres “grocs”. Aquests no són ni amics ni amants, simplement són persones especials que condicionen la teva vida d’una manera increïble. No cal que els vegem sovint, poden ser aquelles persones que veiem a un avió o a l’estació de tren i amb qui només parlem uns minuts. Qui entri al món groc sentirà quelcom especial quan acabi la conversa i, de vegades, recordarà aquella trobada.

Els grocs no entenen de sexe ni d’edat. L’estil del llibre, intens en idees però senzill en les construccions, fa que es dirigeixi a tots els públics sense buscar-ne cap d’especial. Molts lectors d’El món groc faran de la filosofia del llibre el seu modus vivendi. Si ets d’aquelles persones a qui els agrada anar més enllà de les coses raonables, t’enamoraràs de la prosa d’Espinosa.
És un llibre sobre la vida narrat a través de la mort, un al•legat a les persones optimistes per tal que segueixin endavant. La gran frase del llibre és: “Si creus en els somnis, es crearan”. En la versió castellana es juga amb la relació entre creer i crear; només una lletra les fa diferents, però posar-les dins el mateix sac fa possible realitzar tot allò que ens proposem. Cal creure per poder crear; sense aquesta convicció no aconseguirem res.
El món groc és un món càlid on les converses poden durar una nit sencera, on els desconeguts es poden convertir en els teus millors aliats, on les carícies poden ser el millor llenguatge, on el contacte físic perd tota connotació sexual, on la mort forma part de la nostra vida com una cosa més, on no importa el com sinó el ser.

dilluns, 4 de maig del 2009

"En compondre, el fonamental és l’inconscient"



Montserrat Pratdesaba neix a Sant Quirze de Besora l’any 1963. S' inicia en els seus estudis de piano i solfeig als sis anys. Als dotze aprèn a tocar la guitarra de manera autodidacta. Als catorze queda finalista d’un concurs de música catalana i concedeix el primer concert, al seu poble natal.

Amb divuit anys es trasllada a Barcelona per estudiar a la Universitat Politècnica. Compagina els estudis universitaris amb els d’educació de la veu al Conservatori Superior de Música.

En acabar la carrera d’enginyeria tècnica en telecomunicacions comença a treballar com a tècnic d’explotació a la televisió autonòmica. Amb el seu primer sou es compra un baix elèctric i s’apunta al Taller de Músics.

L’any 1988 comença a cantar a La Cova del Drac de Barcelona, on rep el sobrenom de Big Mama per part dels seus amics i del públic de l’emblemàtic local barceloní. L’any 1992, després de sis anys treballant a TV3, abandona la feina per dedicar-se exclusivament a la música.

Des de llavors, Big Mama ha participat en nombrosos festivals de jazz i blues d’arreu.

Parlem amb ella per conèixer més a fons el món del jazz i per descobrir la importància d’aquest estil musical a Catalunya.


1. D’on ve la teva passió pel jazz?
Per a mi, el jazz és un estil musical que permet tenir una certa llibertat artística. Jo volia expressar els meus sentiments, enfrontar-me a la vida amb la meva música i, a la vegada, transmetre sensacions a la gent d’una manera amena.

2. En què penses quan compons i actues?
En compondre, el que realment té valor és el que sents, no el pensament. L’inconscient esdevé fonamental. Les sensacions que m’envolten es transformen en cançó. Després, quan pujo a un escenari a cantar, ho faig com si fos l’última vegada que actuo en públic.

3. Creus que les dones del jazz han patit discriminació?
Sí, crec que ha estat així en l’àmbit musical en general. Les poques dones que han triomfat ha estat perquè han lluitat molt per a guanyar-se la vida. Al jazz, les dones no han destacat com a instrumentistes, només com a cantants. Actualment, se segueix reconeixent més els homes, però crec que és perquè són més nombrosos que les dones.

4. I de discriminació racial, n’hi ha hagut?
I tant! Si a més de ser dona, també eres negra, se’t tractava de manera totalment inhumana i cruel.

5. Parla’ns de les teves influències.
Potser Billie Holliday és la que més m’ha marcat. Molta gent ha intentat imitar-la d’alguna manera. Bessie Smith també m’ha influït, però més en el blues. Són dues dones que van patir molt.

6. Remarques la vida dura de moltes d’aquestes grans cantants.
Sí, perquè realment moltes d’elles han patit força. Aquestes dones del jazz i del blues tenen alguns trets comuns, com ara les desgràcies que han viscut i el caràcter fort i valent que han hagut de desenvolupar.

7. Com valores l’estat del jazz a Catalunya?
Penso que ha arrelat força bé, sobretot si ho comparem amb la resta de l’Estat. Actualment hi ha diversos festivals i escoles on ensenyen jazz. Tot i això, sempre podria fer-se’n més ressò…

8. Què opines dels músics de jazz del nostre país?
N’hi ha força, i molt bons. Ignasi Terraza, la Vella Dixieland, Carme Cuesta, Laia Porte, Joan Munné, David Xirgo, la Locomotora Negra… Aquests són només alguns dels que tenim aquí, però considero que no són prou reconeguts fora del món del jazz.